Encara recordo el primer cop que vaig assistir a l'assemblea de la meva facultat, era a finals dels 80 (Ups! Fa temps!) a la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. En teoria l'assemblea era democràtica, no tenia líders i tohom podia dir-hi la seva.
En teoria, ...és clar, perquè sempre parlaven els mateixos i portaven el pes de l'organitzaió de les reunions els mateixos, que per la seva manera d'actuar i la seva desenvoltura semblava que portaven molt temps liderant la democràcia assembleària de la meva facultat! Em va impressionar! Era a la universitat, es respirava democràcia. I jo venia del Pirineu i d'un estat que encara no tenia ni la seva primera constitució democràtica! Venia d'Andorra, on la democràcia també podem dir que era directa,...directament caciquil! Tot i que el cacic sempre era algú proper amb qui es podia parlar,...això sí. O sigui tot directe, i ben directe, lo de democràtic ja és una mica més dubtós.
Cinc anys després, quan estava a punt de llicenciar-me en periodisme, les assemblees encara eren igual en el seu format, i ... els líders els mateixos! Les mateixes cares, les mateixes barbes, els mateixos foulards palestins. Grans demòcrates, quan vaig arribar semblava que portaven molt temps a la facultat i quan vaig marxar no estaven ni a mitja carrera, això sí,...grans demòcrates! L'assemblea era teòricament l'instrument directament més democràtic per representar els estudiants, tot i que la universitat tenia els seus òrgans de representació d'elecció totalment democràtica (el Claustre de la Facultat i el Claustre de la Universitat). Un sistema d'elecció democràtica que els grans líders de la mega-democràtica assemblea de la facultat criticaven. Fins a tal punt criticaven el sistema que van decidir que l'assemblea de la facultat havia de presentar la seva pròpia candidatura a les eleccions claustrals per demostrar que les altres candidatures no tenien cap mena de sentit, ja que la legitimitat requeia en la suposada democràcia directa de l'assemblea (una visió de la democràcia una mica especial, per dir-ho d?alguna manera). Però ... ailàs! La candidatura de la democràcia directa va fer un resultat espantós, més aviat molt penós i lluny de les candidatures que representaven les associacions d'estudiants. A la candidatura de l'assemblea no la van votar ni els assemblearis.
Sobre el paper, la democràcia directa és quelcom bonic i desitjable, però no sé per quin motiu els intents de democràcia directa sempre degeneren en el mateix. Al final acaben imitant el que critiquen (diem-ne democràcia liberal, parlamentaria o com vulgueu). Es converteixen en sistemes amb els seus líders, els seus grupúscles, les seves manipulacions i amb una total apatia per part del poble que diuen representar.
Ah! I ... per què parlava jo de les assemblees de la meva facultat? Ah sí! Perquè aquests dies estic tornant a veure persontges com aquells que lideraven les assemblees de finals dels 80 i principis dels 90 a les facultats on vaig estudiar. Fins fa quatre dies eren a la Plaça Catalunya (o a la Plaza del Sol), després van a anar a bloquejar l'entrada dels diputats a la votació dels pressupostos al Parlament de Catalunya. Grans demòcrates,... com sempre. De quina democràcia parlen quan impedeixen que les institucions democràticament elegides puguin fer la seva feina?
Quan he començat a escriure aquest article m'he posat les mans al cap només de pensar que ja fa més de vint anys que vaig passar per les aules de la Universitat Autònoma de Barcelona i ara que l'estic acabant m'adono que possiblement el temps no passa tant de pressa com sembla, perquè els personatges que estic veient aquests dies parlant de democràcia directa, parlant de lo dolent que és el sistema parlamentari i de lo perniciosos que són els polítics per la nostra societat, són clons dels que en el seu moment vaig conèixer a la facultat. Van vestits igual, parlen igual, diuen el mateix, com si el temps s'hagués aturat. Dic clònics per no dir que són els mateixos. L'altre dia vaig veure a la tele, en una notícia sobre els indignats, un antic company de classe, l'hi havia perdut la pista, de fet pensava que estava treballant de periodista. Però no! Allà estava amb els seu discurs! De fet deu tenir una gran fusta de líder tot i dir que el lideratge de la societat és del poble, que a ell no l'hi interessa liderar res! Segueix igual! Suposo que deu estar recordant vells temps, el mateix discurs, el mateix aspecte! Les mateixes ganes de "no" tenir protagonisme. Ara bé, la foto que no falti.
I... és que aquests dies em sento com si fos el protagonista d'aquella pel.lícula protagonitzada per Bill Murray i Adie MacDowell, El dia de la Marmota, on el protagonista es llevava i cada dia vivia el mateix que el dia anterior. Em sento així, com si més de vint anys després estès veient encara com l'assemblea de la meva facultat manipula la situació parlant, segons ells, en nom de tothom. Ara a la Plaça de Catalunya o al Parc de la Ciutadella.
En fi,...que està bé reivindicar canvis, és legítim criticar el poder, és totalment lloable sortir al carrer per demostrar desencant amb el sistema d'organització social establert. Queda molt enrotllat anar a pernoctar a una plaça per dir que el poder està ple de lladres i corruptes i que per mostrar que no estem d'acord amb el sistema ens constituïm en assemblea. És molt bonic,...però al final aquestes assemblees acaben tenint líders i acaben constituint un sistema de poder i de control que no dista gaire del poder que critiquen. A més es creuen erigits representats d'un poble que els hi dóna l'esquena. Si més no, amb els seus defectes, la democràcia parlamentària funciona, mentre el moviment dels indignats ha degenerat en una mena d'espertpent cada cop més lluny de la democràcia.
