De incerteses i esperances

Ara fà ben pocs dies, i en un dels diaris de mes circulación de casa nostra, una enviada especial a Brusel.les desgranava el seu titular d'èxit. L'euro en perill?. Simplement com si la nostra moneda fos una joguina amb la que podem fer fantasies.

I no es aixo! La nostra societat, bé o malamente, ens està donant unes possibilitats que altres no tenen ni tindran. L'ensenyament, la sanitat i tantes altres coses. Mireu, per veure-ho clar, parleu amb gent que treballi per l'Africa negra o per l'Amèrica central, i us diran com viuen allà. Doncs per tant, cal que ens donem gràcies a nosaltres mateixos pel que hem aconseguit a partir de la Revolució Francesa, en tots els aspectos. Penso que hauriem d'abandonar aquesta incertesa que surt del menyspreu per el que tenim i que ens porta a la depressió més estúpida.

En contraposició amb aquesta mirada negra al damunt de la societat, hi ha clars símptomes d'esperança. Oblidem els polítics que volen jugar amb el nostre temor i treballem amb ganes de cara al futur. Contra la conspiración contra Europa dels gurus de Wall Street, de Londres i dels petrodolars ja tenim un aliat ben potente. El govern xinès no vol que Europa pateixi massa, doncs és el seu mercat mes important. Estan frenant l'especulació adquirint deure sobirà, de paisos europeus per donar una certa estabilització a alló que s'anomena "els mercats". La complicitat de les agències de rating amb els especuladors és ben sabuda i cal esperar que, aviat, se'ls tornarà a veure el llautó. L'oblidat Carles Marx ja ho tenia clar allò de la dinàmica interna del capitalisme i, desgraciadamente tenia raó.

Qui parla aquests dies d'esperança, és el premi Nobel d'Economia Joseph Stiglitz. A qui la dreta americana no pot veure ni en pintura. Aquests dies ha publicat un seriós article que acaba així: "La meva esperança per ara, és que deixem de fer cas als que s'anomenen ells mateixoa els bruixots financers; Aquests son els que ens han portat al desastre, i en aquet moment estan parlant d'austeritat i de deixar de banda les reestructuracions. Cal que comencem a utilitzar el sentit comú. Es cert que el naixement es dolorós, però aquest dolor l'haurien de sentir els responsables de la crisi, i tots aquells que han fet beneficis amb la bombolla que l'ha precedit".

I no voldria deixar de dir respecte d'aquesta crisi, que no és global. Mireu com funcionen els BRICS. On és la crisi al Brasil, on és a Rússia, i a la India i a la Xina? O bé a l'ultim membre del Club o sigui Suràfriuca? Es veu ben clar que la crisi es només especulativa, que té l'origen en uns espavilats nordamericans que van passar els seus coneixements a la cultura europea, i al Japó. Es a dir que la meitat de l'humanitat no està en crisi. Tenen els seus problemas però van tirar endavant. Pel que fà al subministrament de combustibles aquests temps ha entrat en funcionament l'oleoducte de Rússia cap a Xina. S'han acabat els dolars entre ells i, probablemente, mai mes seran controlats pels americans i als àrabs. Això vol dir que el món està canviant depressa i que les fòrmules caduques, tant en la producció com en el finançament desapareixeran. L'esperança és que en surtin de noves i que el devenir torni a ser favorable. Permeteu-me que per una vegada citi al President Mas. "cap fred, cor calent i peus a terra". L'actitud positiva ens portarà al benestar que mereixem.

Aquests dies s?ha produit un altre fet inquietant, l'aparició dels indignats. Diuen que són seguidors de Stephane Hessel i la base és el seu llibre indigneu-vos. M'agradaria saber ón és diu que s'han de fer acampades, o intentar subvertir l'ordre democràtic. Lo que sí diu en Hassel és que hem d'aprendre a utilitzar la no violència, a l?ensems que crida a una insujrrecció pacífica, però enlloc preconitza l'ocupació de l'espai públic. En tot l'enrenou em passa pel devant la organització AVAAZ, activistes coneguts. Qui prodest? S'ha dit des de fà mes de dos mil anys, a qui beneficia?. La premsa avui mateix desgrana els comentaris de polítics que tenen poder i és sorprenent el resultat. Ja veurem a qui beneficiarà i a qui perjudicarà tot aquest enrenou. A distància, però em recorda el rebombori de Barcelona del 28 de febrer de 1789 per un problema del pà. Era una altra àpoca però va acabar malamente pel poble. Acabo aquí sobre aquet tema per tal de no donar més aliment al seu AGIP-PROP, que ho tenen molt ben organitzat. No està gens bé que utilitzin la demagògia contra el Pacte del Euro 2011 i els documents concordants. On diu el pacte que s'han de rebaixar els sous, o bé en que s'han de frenar les conquestes socials?. La resposta és, enlloc!. Si en el moment que estem es pretèn ignorar la necessitat de moderar els costos salarials i que s'han de fer retallades justes als pressupostos ja m'ho explicareu. La llàstima és que, segons sembla, la culpa és sempre dels altres. Avui el FMI ens ha posat al davant de les nostres responsabilitats com a poble i, mani qui mani, s'hauran de dur a terme si volem sobreviure.

Artículo proporcionado por Javier Sedó Conde, miembro del consejo editorial de elEconomista en Cataluña.